El Susanna: “Concupiscència”

Ja era hora de comentar un dels millors poetes catalans i mundials del segle XX i XXI: el Susanna (l’Àlex), el qual ha sigut injustament infravalorat, marginat i criticat per la cultura oficial de Catalunya. Començarem amb Concupiscència. Susanna ha arribat a la cinquantena i se’ns revela com un poeta tan madur com la seua edat indica. Anem-ho a vore. 

 

CONCUPISCÈNCIA

D’on la treus tanta gana,

a la teva edat?

Has esmorzat amb música,

has dinat amb Velázquez,

has berenat uns quants poemes,

i encara no en tens prou:

què cony vols per sopar?

T’empatxaràs amb tanta gana.

Aprèn a despistar-la

fins que realment sentis

que l’has amansit:

pensa en aquells cossos

que s’ho deixen fer tot,

pensa en la bondat del vi

i en la d’altres alcohols,

sempre que tinguis gana

bombardeja’t amb tot d’imatges

que et refredin i deixin inert:

a la teva edat,

no t’escau la concupiscència.

Pel que fa a la forma, hi ha versos de quatre, de cinc, de sis, de set i de huit síl·labes. Quasi mai s’havia vist tanta varietat mètrica en tan pocs versos, i açò demostra que  Susanna és un virtuós, entre moltes altres coses, del vers variat. Inclús té poemes d’una sola síl·laba, que és un exemple envejable del minimalisme literari, que hauria de ser l’objectiu suprem de tots els poetes. Alguns crítics l’han acusat de no saber fer versos i de ser més sord que una tàpia. Quanta ignorància, confondre la varietat mètrica amb la sordesa! I no parlem d’al·literacions, perquè ¿podria un sord fer tantes al·literacions com ell? No, i mil voltes no! El darrer vers d’este poema té quatre lletres repetides!!! Es tracta d’un efecte que està a l’abast de molt pocs poetes! Hem de reconéixer el mèrit de la repetició de lletres i dir-ho ben alt i clar. Però encara hi ha repeticions que abunden més: la dels imperatius, cosa que vol dir que el poeta s’adreça a si mateix per donar-se consells morals. Els especialistes han dit encertadament que en este poema predomina la funció conativa, que Susanna domina com ningú. Noteu que, com diu l’Evangeli, abans de donar consells als altres, te’ls deus donar a tu mateix. I açò és el que fa Susanna. Açò quant a la forma.

Àlex Susanna, un dels millors poetes catalans i mundials del segle XX i XXI

L’estructura del poema és la duplicitat d’un mateix. Susanna es divideix en dos: l’esperit i el cos. L’esperit té molta fam, només fa que engolir música, pintura, poemes; però el cos de Susanna, més savi que el seu esperit, li posa fre.

Tot el poema està muntat amb una sinestèsia total: els sentits humans, quan són tan sofisticats, es mesclen sense orde ni concert: els rastres es veuen, les olors es toquen, els cossos s’escolten, i veges tu. La descoberta de la llepolia és el que li causa el trauma sinestèsic. Almorza amb música, dina amb pintures, berena (amb) uns quants poemes; però fixem-nos que usa berenar transitivament. Susanna dina amb pintures, però berena poemes. La meravella és total. Perquè no és el mateix que dinar pintures i berenar amb poemes, perquè Susanna ha sabut vore que les pintures no es dinen, mentres que els poemes sí que es berenen. A més a més, Velázquez és ideal per a dinar, mentres que els poemes no el deixarien fart, i per açò en berena uns quants (no massa). Però després de tanta teca, s’enfada amb si mateix i es pregunta també a si mateix amb la clara influència del Pedro Gimferrer castellà (vegeu el poema “Cunnus”, en castellà, de Pedro Gimferrer, en estes mateixes pàgines): “Què cony vols per sopar?”. Susanna és encara més agosarat que Gimferrer. No hi posa “cunnus”, sinó, directament, “cony”, perquè no es vol estar de res. Si li ix dels daixonses dir “cony”, ho diu i ja està. No es pot negar que l’elecció sàvia i insòlita de les paraules d’este vers fan que l’expressió siga d’una gran força i contundència poètica. I amb este vers tan sublim i elegant, Susanna fa aparéixer el seu esperit que ha de domar l’indomable cos del poeta, fartó a més no poder. Diu l’esperit: “Que no ho veus que t’empatxaràs amb tanta gana?” Noten els lectors que no és el menjar el que empatxa, sinó la fam. Dit d’una altra manera: si un no menja, però té molta fam, s’empatxa. És una gran veritat que molts no sabíem: la fam empatxa. En este punt la sinestèsia ha sabut trencar no tan sols amb les normes de la llengua catalana, sinó amb l’experiència universal de la fam. Ací està el valor de Susanna, que és capaç de donar un valor completament nou a tot allò que versifica en el seu vers variat i minimalista.

Pere Gimferrer i Àlex Susanna, mestre i deixeble. El més gran és el que fa menys volum.

Immediatament ve la lliçó moral. Escoltem-la: “Despista la fam, poeta!”, sembla que ens diga als lectors. Per què diu açò? Doncs perquè si la despistes l’amansiràs. La fam, doncs, és una mena de bèstia, encara que es tracte de fam d’art. La fam, siga de què siga, empatxa i s’ha d’amansir com si fóra un animalot. I com es fa per aprendre a despistar la fam? -pensen els lectors. No cal patir: Susanna ens ho diu molt clar. La gana s’amansix pensant en aquells cossos que s’ho deixen fer tot. Compte, que ací hi ha una figura sexual que no podem obviar. Deixar-s’ho fer tot vol dir deixar-s’ho fer tot, inclús allò que tots vostés pensen.

Després, per a amansir la fam, hem de pensar en la bondat del vi i dels altres alcohols. El vi i altres alcohols són bondadosos al màxim. Entrompen i no ens deixen pensar en la música, ni en Velázquez, ni en alguns poemes. I si no hi pensem, la fam s’esvaïx i no empatxa (sobretot perquè si vas molt gat, encara que vulgues, no podràs arribar fins a la nevera). Però la meravella més gran del poema és el final: ens hem de bombardejar amb imatges que ens lleven la calentura, que és la conseqüència lògica de pensar en cossos que s’ho deixen fer tot. Perquè, clar, açò escalfa i no poc. Les imatges amb les quals ens hem de refredar poden ser moltes, pot ser gel, neu, glaç, glaçons o inclús una glacera entera. Però l’efecte ha de ser el de llevar-se la calentura fins “que et refredin i deixin inert”. On és el complement directe de “deixar inert”? Ací Susanna ha volgut ser discret. No ha volgut posar “cigala”, ni “membre”, ni “carall”, ni “verga”, “vit”, ni “piu”, ni cap altre sinònim. Ni tan sols la “mentula”, que és el títol del poema de Gimferrer que la dona de fer faenes va trobar als retretes. Susanna ho ha deixat en suspens, perquè va pensar que tothom sabria que si abans ha posat “cony” ací, lògicament, hi ha d’anar la “mentula”.

I el poema acaba amb dos versos sublims que són una afirmació particular que vol ser general: “A la teva edat / ja no t’escau la concupiscència.” El poema està ple de contradiccions volgudes, a més de la sinestèsia brutal. Hi ha un cert masoquisme ocult, naturalment, perquè “dinar amb Velázquez” ha de ser un plaer celestial, però els hòmens sensibles a la cinquantena no han de caure en estes concupiscències. Es jóvens sí que ho podem fer, però els que estan a l’entrada de la tercera edat, no! Que quede clar. Estos per a llevar-se la fam de damunt, que empatxa, només es poden calfar pensant en aquells cossos que s’ho deixen fer tot!!! I després s’han de gelar amb imatges de gel, neu, etc. Si amb les imatges no n’hi ha prou, es poden aplicar el gel, la neu o els glaçons allà on convinga, directament. Cal refredar i deixar inert a qualsevol preu, a pesar que pugues agarrar una pneumònia de cavall. I quan ja s’han refredat i ja no empiules, s’han d’aplicar la moral. Concupiscència, a la teua edat? No t’abranes?

Esta és la gran lliçó moral de Susanna. Un poeta traduït a totes les llengües europees i aspirant al Nobel. Un dia parlarem de les traduccions dels seus poemes. Susanna, que sempre ha tingut càrrecs de confiança en llocs on es menegen les cireres, ha sabut aprofitar els diners públics per a fer-se traduir a estall. I ben fet que fa, perquè la seua poesia, tan excepcional i amb tan grans lliçons sobre la llepolia i la concupiscència, mereix que es llegisca per tot el món universal.

Dr. Abedardo Punzón.