El Papitu: el dramaturg “virtuós”

Nen: El conte, va.

Pare: El conte de les galàxies. No estic gaire inspirat. Anaves en la teva nau interestel·lar, i trobaves, volant amb escafandre, un monstre bo.

Nen: Aquest, no. Ja sé què passarà.

Pare: Hi ha contes molt diferents i que comencen amb un nen que pilotava la seva nau i que…

Nen: Sóc gran, no? Vull un conte d’universos paral·lels, però de por.

Pare: Segur. M’acabes de dir que ja en tenies, de por, i ara te’n faré venir més, si et sembla.

Nen: No volia dir por de por. Vull un conte de por.

Pare: Ni pensar-hi. Després no dormiràs. No has volgut mai contes de por, per anar a dormir.

Nen: Sóc gran…

Pare: Saps què? Comença a despullar-te. On tens el pijama? Al llit?

Nen: Sí.

Pare (irritat): Per què no l’ha fet ningú, aquest llit? La mama no es pot ocupar de tot, ara. Però la dona de fer feines…

Nen: Quina pena, eh?

Pare: No, tranquil, jo el faré?

[Es posa a fer-lo, mentre el Nen comença a despullar-se.]

Nen: Quina pena.

Pare: Sóc un as, fent llits; res de pena.

Nen: Em fa pena.

[Silenci. El Pare va fent el llit i el Nen continua despullant-se a poc a poc.]

Pare (amb cautela): La mama, et fa pena?

Nen: No. Explica’m un conte d’universos paral·lels i tot això, de por.

Pare: Segur que després podràs dormir?

Nen: Va ser el meu aniversari.

Pare: Sí, i ets gran, me’n recordo. Però els grans de vegades també tenim por. I has dit que tenies por.

Nen (impacient): El conte, papa…

Pare: Saps qui explicava contes de por que feien molta por? El teu avi.

Nen: Es va morir.

Pare: Sí, senyor.

Nen: Li van clavar un cop?

Pare: Per què havia de rebre un cop?

Nen: No ho sé.

Pare (inquiet): Va morir de malaltia. (Pausa.) Hi ha molta gent que pateix un accident i que no es mor. (Respira.) Tu ja ho saps.

Nen: No vaig patir cap accident; vaig estar a punt.

Pare: Això, només a punt.

Nen: Sí.

[Ha acabat de despullar-se.]

Pare: El teu avi va morir de malaltia. No va patir. Explicava contes de por molt bons. N’hi havia un que passava a les tretze de la nit.

Benet i Jornet, J. M., L’habitació del nen, Edicions 62, Barcelona 2003, pp. 86-88.

EL PAPITU: EL DRAMATURG “VIRTUÓS”

Comentari crític a càrrec del Dr. Joan Condom

Benvolguts lectors, el que acaben de llegir és el text més ben format, més ben cohesionat que mai s’hagi escrit i, en conseqüència, que mai es pugui recitar, llegir o representar. Cadascuna de les rèpliques està estudiada al mil·límetre: no hi ni una paraula que sobri ni cap que hi falti. Tant és així que el que podria semblar una conversa normal i corrent entre pare i fill, esdevé gràcies al magisteri infinit de Benet i Jornet una veritable lliçó sobre l’educació dels fills que ni el mateix Rousseau va saber donar.

Sigue leyendo

1 comentario

Archivado bajo En valenciano/catalán, Teatro

Benet i Jornet: ossia la sublimación de la mierda

Glòria: (…) M’estaves llepant els baixos i de sobte vas aixecar el cap i, vermell com un tomàquet, vas començar a bramar que «un fill, Glòria!; vull que em donis un fill!»
Octavi: T’estava llepant els baixos?
Glòria: Els deixaves com una patena.
Octavi: Dolços records… Sí, volia un fill teu! És a dir, volia un fill a seques, i com que la que tenia a casa, res, doncs mira, el cony que més m’interessava era el teu.
Glòria: Doncs el vas tenir! El Pau és fill teu!
(…)
Glòria: Tu no saps qui és el meu Pau! No en tens idea, cabrit! I la Mireia l’estima! Se n’ha enamorat! I ell, finalment, ha perdut la vergonya! El més gran de tots els miracles! Tots dos s’estimen, entens què vull dir? Han fotut set claus! Set!
Octavi (escandalitzat): Han cardat? Ho has permès, degenerada? (Explotant:) Són germans, Glòria!
Glòria (emocionada): Germans! Ai, sí, germans!
Octavi: Que la nena no ho sàpiga. La Mireia no es lligarà ni amb un germà ni amb un inepte! No! Totes dues coses són contra natura!
Glòria: El Pau un inepte, eh? Eh? No té empenta, no té sang? Em cago en son pare! Ara mateix et provaré el contrari!
Octavi: Foto el camp! Em produeixes acidesa d’estómac. S’ha acabat la conversa. (…)
 Benet i Jornet, J. M., Això, a un fill, no se li fa, Edicions 62, Barcelona 2002, p. 91-93

BENET I JORNET:

OSSIA LA SUBLIMACIÓN DE LA MIERDA

Comentario crítico a cargo del Dr. Sinosforo Encendido

Este extraordinario pasaje pertenece a la obra de Benet i Jornet conocida como A un retoño, no se infringe, esto, una de sus obras de mayor calidad por el elevado tono poético de su lengua y sobre todo por el gran valor moral de la dramaturgia. El título que tenía que llevar la obra era en origen La Limpieza de bajos, que el autor desechó para que nadie pensara que la obra iba sobre una máquina de lavar autos. Luego la llamó Saber lamer y relamer, pero al final se decidió por el de A un retoño, no se le inflige, esto para que la obra no se confundiera con un tratado de recetas de cocina.

Sigue leyendo

1 comentario

Archivado bajo Poemas

Benet i Jornet: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Finalment, Catalunya ha fet justícia al teatre català coetani del nostre temps: un jurat excel·lent i competent ha concedit el Premi d’Horror de les Lletres Catalanes 2013 a Pepito Maria Benet i Jornet, el millor dramaturg de la literatura de tot Catalunya, de tots els Països Catalans i de gran part de l’estranger. L’interessat ha confessat que va quedar perplex en saber la bona nova, que no pensava que pogués arribar a merèixer de rebre aquest gran reconeixement. Però la seva perplexitat, en el fons, no és res més que falsa modèstia, perquè abans ja havia rebut i acceptat molts altres premis ben merescuts:

  1. El Josep Maria de Sagarra (1963)
  2. Crítica Serra d’Or de teatre (1971, 1986, 1990, 1994)
  3. El Premi Nacional de les Arts Escèniques (1991)
  4. El Premi Nacional a la millor obra teatral feta entre 1988 i 1990 (Generalitat de Catalunya)
  5. El Premio Nacional de la Literatura Dramática (1995) (Ministerio de Cultura)
  6. Creu de Sant Jordi (1997)
  7. El Premio MAX al mejor texto teatral escrito en catalán (2003) (SGAE)
  8. Premio MAX de Honor (2010) (SGAE)
  9. I els que encara han de venir!

Pepito M. Benet i Jornet rebent el premi MAX per al seu gran teatre “Dues dones que ballen”.

Sigue leyendo

9 comentarios

Archivado bajo Teatro

El Susanna: “Concupiscència”

Ja era hora de comentar un dels millors poetes catalans i mundials del segle XX i XXI: el Susanna (l’Àlex), el qual ha sigut injustament infravalorat, marginat i criticat per la cultura oficial de Catalunya. Començarem amb Concupiscència. Susanna ha arribat a la cinquantena i se’ns revela com un poeta tan madur com la seua edat indica. Anem-ho a vore. 

 

CONCUPISCÈNCIA

D’on la treus tanta gana,

a la teva edat?

Has esmorzat amb música,

has dinat amb Velázquez,

has berenat uns quants poemes,

i encara no en tens prou:

què cony vols per sopar?

T’empatxaràs amb tanta gana.

Aprèn a despistar-la

fins que realment sentis

que l’has amansit:

pensa en aquells cossos

que s’ho deixen fer tot,

pensa en la bondat del vi

i en la d’altres alcohols,

sempre que tinguis gana

bombardeja’t amb tot d’imatges

que et refredin i deixin inert:

a la teva edat,

no t’escau la concupiscència.

Sigue leyendo

4 comentarios

Archivado bajo En valenciano/catalán, Poemas

RIBA TRADUCTOR DE CLÁSICOS

Nota del editor

Finalmente he ahí, queridísimos lectores, el segundo artículo dedicado a Carles Riba, y en particular a sus traducciones de autores trágicos griegos, que es lo que Riba, sin duda alguna, tradujo mejor. La Profesora Eulogia Mórtulas, especialista en ello, ha seleccionado y comentado algunos pasajes que ilustran el elevado arte del traducir de nuestro Carles.


RIBA TRADUCTOR DE CLÁSICOS

A cargo de la Doctora Eulogia Mórtulas

Tengo la convicción de que lo mejor que se puede decir sobre las traducciones de Carles Riba de los trágicos griegos lo escribió otro Carles: en concreto Carles Miralles, en el prólogo de las traducciones de Eurípides, que aparecieron publicadas en la ya perecida editorial Curial. Escribe Miralles (p. 5):

«No totes les cultures poden enorgullir-se d’un esdeveniment d’aquesta mena, d’una excel·lent traducció d’Eurípides (…) L’home que ha estat l’autor d’aquesta traducció ens ha donat també una Odissea, Èsquil i Sòfocles sencers, les Vides de Plutarc, obres de Grimm, Allan Poe, Hölderlin, Kavafis… I ens ha donat això digníssimament, com una feina feta amb rigor, sense desànim, amb voluntat de servir.»

Y más adelante añade (p. 24):

«Riba volgué reflectir el teatre d’Eurípides en un text català autosuficient, i el lector podrà veure com la llengua respongué, dòcil, amb una resposta senzillament sorprenent, no solament com a lectura, com a literatura oferta sola i suficient per ella mateixa, sinó també, complementàriament, per la seva fidelitat al text grec, al discurs poètic d’Eurípides.»

Esto son grandes verdades, verdades como CATEDRALES en mayúsculas. Quizá me atrevería a sugerir que Miralles incluso se queda algo corto en elogios, pues como se verá, Riba no sólo consiguió que la lengua respondiera dócil y autosuficiente a lo que él necesitaba para dar un traducción catalana perfecta de los trágicos, sino que incluso la elevó a una dimensión verdaderamente descomunal e inmensamente poética a la vez que intelectual. Veámoslo con algunos pocos ejemplos (hay que admitir que en realidad cada frase serviría para ilustrar la gran calidad de estas traducciones y la aportación imprescindible que representan para la literatura y la cultura catalanas).


Ejemplo 1: Medea. Eurípides, Vol. I, p. 113


LA DIDA: Ni mai que el buc de l’Argo, en vol cap al país
dels colcs, les blaves Simplègades hagués passat,
ni en les afraus del Pèlion mai hagués un pi
caigut a bronze, ni fornit de rems les naus
d’aqueslls il·lustres que a cercâ el velló tot d’or
per Pèlias anaren. La que em mana a mi,
Medea, no hauria cap als baluards
singlat d’Iolcos, corferida per Jasó; (…)

El lector se habrá percatado del hechizo que hay en estos versos que Riba compuso para dar inicio a la tragedia. Expliquemos los motivos de este encantamiento poético. Se trata, claro está, de un truco de alta escuela. Consiste en introducir innovaciones sintácticas, por supuesto desconocidas anteriormente en la lengua catalana. A saber: los tres ni (mai) que aparecen funcionan aquí con mucho misterio, y ello, el no saber qué significan, crea una magia literaria especial. Además, Riba se salta la doble (o triple) negación tan obligatoria para los catalanes y pone el verbo después del sujeto (que está primero), de un complemento circunstancial (que está después) y del complemento directo (que está en tercera posición) del verbo passar que es casi siempre intransitivo. Todo lo cual no hace sino acrecentar la oscuridad del misterio. ¿Y qué fin perseguía Riba? Algunos eruditos han dicho que en realidad sólo son recursos para que le salga el recuento y aseguran que el pasaje significa “Ojalá que nunca el buque de Argos hubiera pasado (por) las Simplégadas…”, etc. etc. ¡Nada más lejos de la verdad! La inmensa gracia está en no saber lo que Eurípides quería decir, porque todo el mundo sabe que Riba empezaba así la tragedia para que el espectador se mantenga despierto desde el mismísimo comienzo y, al no comprender casi nada, tenga más ganas de saber lo que está pasando. Porque si las cosas se exponen sin innovaciones sintácticas y sin hechizo poético, como hacen muchos traductores, pues uno se duerme irremediablemente y permanece necio.

Sigue leyendo

1 comentario

Archivado bajo En valenciano/catalán, Traducciones

Riba poeta (I)

M’HAN DIT “JESÚS ÉS LLUM”

M’han dit: “Jesús és llum.”
Jesús m’ha omplert i per això tinc ulls.

M’han dit: “Crist és camí.”
En Crist camino: que lluny sóc de mi!

M’han dit: “Jesús és pa.”
L’he pres i en ell sóc vida que mai no acabarà.

Sigue leyendo

2 comentarios

Archivado bajo En valenciano/catalán, Poemas

Especial Carles Riba

El editor de Escribe y Tacha se complace en anunciar que se encuentra en preparación un monográfico especial sobre Carles Riba, que constará de las cuatro entregas siguientes:

  1. Riba poeta (I). El Dr. Abedardo Punzón comentará uno de los mejores poemas del autor: M’han dit: “Jesús és llum”. El poema es de los mejores por su calidad moral, a parte de su calidad poética (recordamos que en Escribe y Tacha el contenido prima por encima de la forma, aunque ésta también nos importa).
  2. Riba poeta (II). El Dr. Sinosforo Encendido aducirá una selección de versos ribianos para ilustrar el maravilloso uso que el Riba poeta hace de su lengua materna y cómo, mediante dicho uso, consigue estimular las mentes de sus lectores.
  3. Riba traductor. El Prof. Tirant lo Ferro expondrá las virtudes de la traducción ribiana de El romanç de Tristany i Isolda de Bédier.
  4. Riba traductor de clásicos. La Prof. Eulogia Mórtulas (debutante en Escribe y Tacha) compondrá un estudio sobre las traducciones que Riba hizo desde el griego. Se centrará muy especialmente en la tragedia antigua, en donde el arte ribiano de la traducción se encuentra en su estadio más perfeccionado, consiguiendo con ello que los lectores ejerciten bien su intelecto.

Estén atentos, estimados lectores, a estos cuatro artículos en preparación y de  próxima aparición (recuerden que pueden suscribirse a nustro boletín y recibir un aviso en cuanto aparezcan los nuevos artículos). Y ante todo lean a Riba, disfrútenlo y compartan sus opiniones en Escribe y Tacha.

Deja un comentario

Archivado bajo En valenciano/catalán, Poemas, Prosa, Traducciones