ÀLEX SUSANNA, TERAPEUTA MATRIMONIAL EN VERS LLIURE

El Dr. Punzón ja va dedicar un article a comentar el millor poema del llibre Promiscuïtat (2011) de l’Àlex Susanna, un dels millors poetes universals de tots els temps. Tan bon punt “Escribe y Tacha” es va assabentar de la publicació d’un nou poemari d’aquest excels bard, Filtracions (2016), ens vam posar a llegir-lo per identificar-ne el millor poema i comentar-lo per als nostres lectors. Després de moltes discussions, vam arribar a la conclusió que el millor poema és “Quadre de comandaments” perquè en només 9 línies el Susanna fa l’aportació definitiva als problemes matrimonials. Una magnífica notícia per a la poesia universal i catalana i, sobretot, per a tots els matrimonis en crisi!

QUADRE DE COMANDAMENTS

A mesura que ens fem grans,

l’agulla de la benzina

és cada cop menys precisa:

haurem d’anar amb compte,

una mica més encara

del que hi hem anat sempre,

no fos cas que un dia

el nostre matrimoni

es quedés sense combustible.

Continua llegint

2 comentaris

Filed under En valenciano/catalán, Poemas

LA MADRE SUPERIORA DE LA CONGREGACIÓN

Nota del editor

Tiempo ha los Sres. jueces que andan nadando entre las turbias aguas de la corrupción pidieron a los peritos filólogos de “Escribe y Tacha” un informe sobre diversos textos del sumario del caso “Pujol” que presuntamente se habían escrito en clave y cuya interpretación les dejaba anonadados. Los críticos de “Escribe y Tacha”, con su habitual pericia filológica, estaban ya completando sus informes forenses, cuando se difundió en la prensa uno de esos textos “cifrados” interpretado de forma muy incompetente (como diría Don Donaldo, eran “noticias falsas”). Para ilustración de los lectores, la Dirección de “Escribe y Tacha” ha decidido publicar el análisis de dicho texto aprontado por la Dra. Angelines Vilaxica, Profesora Catedrática de la Pontificia de Andorra la Vella y Presidenta Prospectiva del Institut d’Estudis Catalans.

 

LA MADRE SUPERIORA DE LA CONGREGACIÓN

A cargo de la Dra. Angelines Vilaxica

Reverend Mosen, soc la mare superiora de la Congregació, desitjaria que traspases dos misals de la meva biblioteca a la biblioteca del capella de la parroquia, ell ja li dirà a on s’han de colocar.

Molt agraida.

Marta

14-XII-95

Al leer estas líneas del puño y letra de Doña Marta Ferrusola, el primer dato que salta a la vista es que pocas personas han hecho tanto por Cataluña como ella en lo que a la ortografía catalana se refiere. Algunos afirman que ha hecho diez faltas de ortografía en siete líneas. ¡Nada más falso! Doña Marta anticipó soluciones que la Sección Femenina del Instituto de Estudios Catalanes ya ha adoptado (o adoptará). Doña Marta ha sido partidaria de simplificar la ortografía desde los años en que se dio cuenta de que sus hijos no se la podían aprender, criterio que va siguiendo la Sección Femenina del mencionado Instituto. La conclusión es clara: Marta Ferrusola ha sido siempre una progre profética en lo ortográfico e inclusive en lo morfosintáctico. Podría ser que incluso fuese algo que le venga de los genes: no por casualidad el apellido de la interesada se escribe Ferrusola, pero se pronuncia Ferrussola, y debería escribirse Ferrosola, ya que la susodicha es una “dama de hierro”. Esto ya era un indicio que todos los catalanes, filólogos y no filólogos, deberían haber advertido, cosa que no habla nada bien de ellos. Continua llegint

Deixa un comentari

Filed under En castellano, Otros textos

El Papitu: el dramaturg “virtuós”

Nen: El conte, va.

Pare: El conte de les galàxies. No estic gaire inspirat. Anaves en la teva nau interestel·lar, i trobaves, volant amb escafandre, un monstre bo.

Nen: Aquest, no. Ja sé què passarà.

Pare: Hi ha contes molt diferents i que comencen amb un nen que pilotava la seva nau i que…

Nen: Sóc gran, no? Vull un conte d’universos paral·lels, però de por.

Pare: Segur. M’acabes de dir que ja en tenies, de por, i ara te’n faré venir més, si et sembla.

Nen: No volia dir por de por. Vull un conte de por.

Pare: Ni pensar-hi. Després no dormiràs. No has volgut mai contes de por, per anar a dormir.

Nen: Sóc gran…

Pare: Saps què? Comença a despullar-te. On tens el pijama? Al llit?

Nen: Sí.

Pare (irritat): Per què no l’ha fet ningú, aquest llit? La mama no es pot ocupar de tot, ara. Però la dona de fer feines…

Nen: Quina pena, eh?

Pare: No, tranquil, jo el faré?

[Es posa a fer-lo, mentre el Nen comença a despullar-se.]

Nen: Quina pena.

Pare: Sóc un as, fent llits; res de pena.

Nen: Em fa pena.

[Silenci. El Pare va fent el llit i el Nen continua despullant-se a poc a poc.]

Pare (amb cautela): La mama, et fa pena?

Nen: No. Explica’m un conte d’universos paral·lels i tot això, de por.

Pare: Segur que després podràs dormir?

Nen: Va ser el meu aniversari.

Pare: Sí, i ets gran, me’n recordo. Però els grans de vegades també tenim por. I has dit que tenies por.

Nen (impacient): El conte, papa…

Pare: Saps qui explicava contes de por que feien molta por? El teu avi.

Nen: Es va morir.

Pare: Sí, senyor.

Nen: Li van clavar un cop?

Pare: Per què havia de rebre un cop?

Nen: No ho sé.

Pare (inquiet): Va morir de malaltia. (Pausa.) Hi ha molta gent que pateix un accident i que no es mor. (Respira.) Tu ja ho saps.

Nen: No vaig patir cap accident; vaig estar a punt.

Pare: Això, només a punt.

Nen: Sí.

[Ha acabat de despullar-se.]

Pare: El teu avi va morir de malaltia. No va patir. Explicava contes de por molt bons. N’hi havia un que passava a les tretze de la nit.

Benet i Jornet, J. M., L’habitació del nen, Edicions 62, Barcelona 2003, pp. 86-88.

EL PAPITU: EL DRAMATURG “VIRTUÓS”

Comentari crític a càrrec del Dr. Joan Condom

Benvolguts lectors, el que acaben de llegir és el text més ben format, més ben cohesionat que mai s’hagi escrit i, en conseqüència, que mai es pugui recitar, llegir o representar. Cadascuna de les rèpliques està estudiada al mil·límetre: no hi ni una paraula que sobri ni cap que hi falti. Tant és així que el que podria semblar una conversa normal i corrent entre pare i fill, esdevé gràcies al magisteri infinit de Benet i Jornet una veritable lliçó sobre l’educació dels fills que ni el mateix Rousseau va saber donar.

Continua llegint

1 comentari

Filed under En valenciano/catalán, Teatro

Benet i Jornet: ossia la sublimación de la mierda

Glòria: (…) M’estaves llepant els baixos i de sobte vas aixecar el cap i, vermell com un tomàquet, vas començar a bramar que «un fill, Glòria!; vull que em donis un fill!»
Octavi: T’estava llepant els baixos?
Glòria: Els deixaves com una patena.
Octavi: Dolços records… Sí, volia un fill teu! És a dir, volia un fill a seques, i com que la que tenia a casa, res, doncs mira, el cony que més m’interessava era el teu.
Glòria: Doncs el vas tenir! El Pau és fill teu!
(…)
Glòria: Tu no saps qui és el meu Pau! No en tens idea, cabrit! I la Mireia l’estima! Se n’ha enamorat! I ell, finalment, ha perdut la vergonya! El més gran de tots els miracles! Tots dos s’estimen, entens què vull dir? Han fotut set claus! Set!
Octavi (escandalitzat): Han cardat? Ho has permès, degenerada? (Explotant:) Són germans, Glòria!
Glòria (emocionada): Germans! Ai, sí, germans!
Octavi: Que la nena no ho sàpiga. La Mireia no es lligarà ni amb un germà ni amb un inepte! No! Totes dues coses són contra natura!
Glòria: El Pau un inepte, eh? Eh? No té empenta, no té sang? Em cago en son pare! Ara mateix et provaré el contrari!
Octavi: Foto el camp! Em produeixes acidesa d’estómac. S’ha acabat la conversa. (…)
 Benet i Jornet, J. M., Això, a un fill, no se li fa, Edicions 62, Barcelona 2002, p. 91-93

BENET I JORNET:

OSSIA LA SUBLIMACIÓN DE LA MIERDA

Comentario crítico a cargo del Dr. Sinosforo Encendido

Este extraordinario pasaje pertenece a la obra de Benet i Jornet conocida como A un retoño, no se infringe, esto, una de sus obras de mayor calidad por el elevado tono poético de su lengua y sobre todo por el gran valor moral de la dramaturgia. El título que tenía que llevar la obra era en origen La Limpieza de bajos, que el autor desechó para que nadie pensara que la obra iba sobre una máquina de lavar autos. Luego la llamó Saber lamer y relamer, pero al final se decidió por el de A un retoño, no se le inflige, esto para que la obra no se confundiera con un tratado de recetas de cocina.

Continua llegint

1 comentari

Filed under Poemas

Benet i Jornet: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Finalment, Catalunya ha fet justícia al teatre català coetani del nostre temps: un jurat excel·lent i competent ha concedit el Premi d’Horror de les Lletres Catalanes 2013 a Pepito Maria Benet i Jornet, el millor dramaturg de la literatura de tot Catalunya, de tots els Països Catalans i de gran part de l’estranger. L’interessat ha confessat que va quedar perplex en saber la bona nova, que no pensava que pogués arribar a merèixer de rebre aquest gran reconeixement. Però la seva perplexitat, en el fons, no és res més que falsa modèstia, perquè abans ja havia rebut i acceptat molts altres premis ben merescuts:

  1. El Josep Maria de Sagarra (1963)
  2. Crítica Serra d’Or de teatre (1971, 1986, 1990, 1994)
  3. El Premi Nacional de les Arts Escèniques (1991)
  4. El Premi Nacional a la millor obra teatral feta entre 1988 i 1990 (Generalitat de Catalunya)
  5. El Premio Nacional de la Literatura Dramática (1995) (Ministerio de Cultura)
  6. Creu de Sant Jordi (1997)
  7. El Premio MAX al mejor texto teatral escrito en catalán (2003) (SGAE)
  8. Premio MAX de Honor (2010) (SGAE)
  9. I els que encara han de venir!

Pepito M. Benet i Jornet rebent el premi MAX per al seu gran teatre “Dues dones que ballen”.

Continua llegint

9 comentaris

Filed under Teatro

El Susanna: “Concupiscència”

Ja era hora de comentar un dels millors poetes catalans i mundials del segle XX i XXI: el Susanna (l’Àlex), el qual ha sigut injustament infravalorat, marginat i criticat per la cultura oficial de Catalunya. Començarem amb Concupiscència. Susanna ha arribat a la cinquantena i se’ns revela com un poeta tan madur com la seua edat indica. Anem-ho a vore. 

 

CONCUPISCÈNCIA

D’on la treus tanta gana,

a la teva edat?

Has esmorzat amb música,

has dinat amb Velázquez,

has berenat uns quants poemes,

i encara no en tens prou:

què cony vols per sopar?

T’empatxaràs amb tanta gana.

Aprèn a despistar-la

fins que realment sentis

que l’has amansit:

pensa en aquells cossos

que s’ho deixen fer tot,

pensa en la bondat del vi

i en la d’altres alcohols,

sempre que tinguis gana

bombardeja’t amb tot d’imatges

que et refredin i deixin inert:

a la teva edat,

no t’escau la concupiscència.

Continua llegint

5 comentaris

Filed under En valenciano/catalán, Poemas

RIBA TRADUCTOR DE CLÁSICOS

Nota del editor

Finalmente he ahí, queridísimos lectores, el segundo artículo dedicado a Carles Riba, y en particular a sus traducciones de autores trágicos griegos, que es lo que Riba, sin duda alguna, tradujo mejor. La Profesora Eulogia Mórtulas, especialista en ello, ha seleccionado y comentado algunos pasajes que ilustran el elevado arte del traducir de nuestro Carles.


RIBA TRADUCTOR DE CLÁSICOS

A cargo de la Doctora Eulogia Mórtulas

Tengo la convicción de que lo mejor que se puede decir sobre las traducciones de Carles Riba de los trágicos griegos lo escribió otro Carles: en concreto Carles Miralles, en el prólogo de las traducciones de Eurípides, que aparecieron publicadas en la ya perecida editorial Curial. Escribe Miralles (p. 5):

«No totes les cultures poden enorgullir-se d’un esdeveniment d’aquesta mena, d’una excel·lent traducció d’Eurípides (…) L’home que ha estat l’autor d’aquesta traducció ens ha donat també una Odissea, Èsquil i Sòfocles sencers, les Vides de Plutarc, obres de Grimm, Allan Poe, Hölderlin, Kavafis… I ens ha donat això digníssimament, com una feina feta amb rigor, sense desànim, amb voluntat de servir.»

Y más adelante añade (p. 24):

«Riba volgué reflectir el teatre d’Eurípides en un text català autosuficient, i el lector podrà veure com la llengua respongué, dòcil, amb una resposta senzillament sorprenent, no solament com a lectura, com a literatura oferta sola i suficient per ella mateixa, sinó també, complementàriament, per la seva fidelitat al text grec, al discurs poètic d’Eurípides.»

Esto son grandes verdades, verdades como CATEDRALES en mayúsculas. Quizá me atrevería a sugerir que Miralles incluso se queda algo corto en elogios, pues como se verá, Riba no sólo consiguió que la lengua respondiera dócil y autosuficiente a lo que él necesitaba para dar un traducción catalana perfecta de los trágicos, sino que incluso la elevó a una dimensión verdaderamente descomunal e inmensamente poética a la vez que intelectual. Veámoslo con algunos pocos ejemplos (hay que admitir que en realidad cada frase serviría para ilustrar la gran calidad de estas traducciones y la aportación imprescindible que representan para la literatura y la cultura catalanas).


Ejemplo 1: Medea. Eurípides, Vol. I, p. 113


LA DIDA: Ni mai que el buc de l’Argo, en vol cap al país
dels colcs, les blaves Simplègades hagués passat,
ni en les afraus del Pèlion mai hagués un pi
caigut a bronze, ni fornit de rems les naus
d’aqueslls il·lustres que a cercâ el velló tot d’or
per Pèlias anaren. La que em mana a mi,
Medea, no hauria cap als baluards
singlat d’Iolcos, corferida per Jasó; (…)

El lector se habrá percatado del hechizo que hay en estos versos que Riba compuso para dar inicio a la tragedia. Expliquemos los motivos de este encantamiento poético. Se trata, claro está, de un truco de alta escuela. Consiste en introducir innovaciones sintácticas, por supuesto desconocidas anteriormente en la lengua catalana. A saber: los tres ni (mai) que aparecen funcionan aquí con mucho misterio, y ello, el no saber qué significan, crea una magia literaria especial. Además, Riba se salta la doble (o triple) negación tan obligatoria para los catalanes y pone el verbo después del sujeto (que está primero), de un complemento circunstancial (que está después) y del complemento directo (que está en tercera posición) del verbo passar que es casi siempre intransitivo. Todo lo cual no hace sino acrecentar la oscuridad del misterio. ¿Y qué fin perseguía Riba? Algunos eruditos han dicho que en realidad sólo son recursos para que le salga el recuento y aseguran que el pasaje significa “Ojalá que nunca el buque de Argos hubiera pasado (por) las Simplégadas…”, etc. etc. ¡Nada más lejos de la verdad! La inmensa gracia está en no saber lo que Eurípides quería decir, porque todo el mundo sabe que Riba empezaba así la tragedia para que el espectador se mantenga despierto desde el mismísimo comienzo y, al no comprender casi nada, tenga más ganas de saber lo que está pasando. Porque si las cosas se exponen sin innovaciones sintácticas y sin hechizo poético, como hacen muchos traductores, pues uno se duerme irremediablemente y permanece necio.

Continua llegint

1 comentari

Filed under En valenciano/catalán, Traducciones