Benet i Jornet: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Finalment, Catalunya ha fet justícia al teatre català coetani del nostre temps: un jurat excel·lent i competent ha concedit el Premi d’Horror de les Lletres Catalanes 2013 a Pepito Maria Benet i Jornet, el millor dramaturg de la literatura de tot Catalunya, de tots els Països Catalans i de gran part de l’estranger. L’interessat ha confessat que va quedar perplex en saber la bona nova, que no pensava que pogués arribar a merèixer de rebre aquest gran reconeixement. Però la seva perplexitat, en el fons, no és res més que falsa modèstia, perquè abans ja havia rebut i acceptat molts altres premis ben merescuts:

  1. El Josep Maria de Sagarra (1963)
  2. Crítica Serra d’Or de teatre (1971, 1986, 1990, 1994)
  3. El Premi Nacional de les Arts Escèniques (1991)
  4. El Premi Nacional a la millor obra teatral feta entre 1988 i 1990 (Generalitat de Catalunya)
  5. El Premio Nacional de la Literatura Dramática (1995) (Ministerio de Cultura)
  6. Creu de Sant Jordi (1997)
  7. El Premio MAX al mejor texto teatral escrito en catalán (2003) (SGAE)
  8. Premio MAX de Honor (2010) (SGAE)
  9. I els que encara han de venir!

Pepito M. Benet i Jornet rebent el premi MAX per al seu gran teatre “Dues dones que ballen”.

La seva obra és, en primer lloc, un exemple més d’ús plusquamperfet de la llengua catalana. La seva tasca intel·lectual és importantíssima i exemplaríssima, perquè els seus textos, encara que siguin “culebrots” o “culebrons” o “culobrets”, són moralment impactants, car contenen filosofia de vida d’alta volada i són com la pura Universitat de la Vida. A més, han contribuït de manera excelsa durant tantíssims anys no només a la vida cultural dels Països Catalans, i a la del TNC, sinó també a la de TV3 i del Canal Super3, amb coses com “Nissaga de poder” o “Ventdelplà-nul”, que són tan interessants. Amb aquest premi, ara sí que podem dir que no tan sols tenim un Shakespeare català, sinó també un Sòfocles i un Racín. No en va els seus teatres han estat traduïts a l’alemany, l’anglès, el búlgar, el castellà, el francès, el grec, l’italià, el portuguès, el txec, etc.

Des d’Escribe y Tacha no podem deixar de donar les gràcies a les persones il·lustradíssimes que han fet possible que el màxim reconeixement de les lletres catalanes recaigués, amb tota la Justícia en majúscules, al sublim dramaturg. Són Margarida Etzireta, Margarida Caçacuberta, Lluís Donant, Pilar Garcia Sebas, Ramon Plats, Damià Pots, Joaquim M. Pollal, Carles Solans i Josep Maria Enterracabras.

Pepito Maria Benet i Jornet

Un cofoi Pepito M. Benet i Jornet parlant del seu Premi d’Horror de les Lletres Catalanes.

Per expressar la seva joia incontenible, els membres d’Escribe y Tacha ens vam reunir d’urgència en un sumptuós local del carrer Ferraz de Madrid, per tal d’examinar amb profunditat l’obra del Pepito i homenatjar-lo. En primer lloc, vam acordar la publicació de dos comentaris crítics, un a càrrec del Dr. Joan Condom i un altre del Dr. Sinosforo Encendido, de propera aparició al nostre butlletí literari. En segon lloc, després de revisar les traduccions castellanes dels teatres del Pepito, ens vam adonar que no n’hi ha cap que faci justícia a la clarividència literario-dramàtica dels originals. El Dr. Sinosforo es va oferir voluntari per reunir els millors traductors madrilenys per elaborar una nova traducció de l’obra dramàtica completa del Benet i Jornet, perquè España i el món s’adonin que no només es mereix el Premi d’Horror de les Lletres Catalanes, sinó també un Puig-i-Cadafal, un Velázquez i un Oscar de Hollywood. El Dr. Sinosforo va manifestar que el primer que cal reivindicar és la gran originalitat del Benet i Jornet en l’elecció dels títols dels seus teatres, i va proposar als traductors diferents traduccions possibles, però que no fossin literals, sinó poètiques, que van generar un intens debat entre els assistents a la reunió de Ferraz. Per això, vam decidir sotmetre les traduccions que proposen els traductors, incloent-hi les del Dr. Sinosforo, a votació popular. Llegeixin i votin, votin!!!

Ai, carai!
¡Joder, coño!
¡Ay carajo del joder!
 
El gos del tinent
El cancerbero del sargento mayor
El teniente que tenía un perro
El chucho del suboficial
 
Això, a un fill, no se li fa
Eso, a un hijo, no se lo hace
Eso, a un vástago, no se lo inflije
A un retoño, no se infringe, esto
 
Alopècia
Cabezota sin pelos
Cabeza rapada y reluciente
Cráneo imberbe
 
Soterrani
La habitación de abajo
La cámara del vino
La bodega soterrada
El granero furtivo
 
L’habitació del nen
El cuarto del mocoso
La cámara del rapaz
El habitáculo del cachorro humano
 
Revolta de bruixes
Revolución de brujería
Revolviendo hechiceras
La segunda vuelta de las encantadoras
 
Una vella, coneguda olor
Una anciana conocida por olores
Una conocida arqueóloga olfativa
Un hedor de vieja conocida
Un conocido, rancio de olor
 
Dues dones que ballen
Dos mujeres danzantes
Dos féminas saltarinas
Dos muchachas en tutú
 
Dins la catedral
En el interior de la parroquia principal
Hacia dentro del templo catedralicio
Dentro del a Seo
 
Berenàveu a les fosques
Merendábais a las oscuras
Piscolabis en tiempos de restricción
Resopón sin luz
Zampábais en las tinieblas
Comidita de tarde a la luz de la luna
 
Baralla entre olors
Hostias entre hedores
Pugnas hedoríficas
Contiendas fétidas
Zafarracho de narices
Anuncis

9 comentaris

Filed under Teatro

9 responses to “Benet i Jornet: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

  1. Anònim

    Estoy en ascuas esperando leer los comentarios críticos de los eximios drs. Joan Condom y Sinosforo Encendido a la obra dramática de nuestro gran Papitu Benet, a quien espero hagan justicia, pues ya iba siendo hora que las cabezas pensantes y rectoras de este país honorasen como es debido a quien ha llevado el arte de nuestra catalana Talía a las más altas cumbres de lo excelso. Los dramas (qué digo, los dramones) de Papitu Benet han acompañado nuestras sobremesas, hasta ahora inanes, y han sabido mover al espectador al odio, a la comprensión, a la solidaridad, a la ternura, como nada ni nadie hasta ahora había conseguido hacer. Las familias que ventilaban sus diferencias en series como Dallas o Falcon Crest se contemplan ahora como hueras imitaciones de nuestra “nissaga ” catalana, tan rica y diversa en sus matices gracias a la pluma de nuestro Papitu, y las vides de Falcon Crest palidecen de envidia ante la ufanía de nuestros viñedos del Penedès. En las obras de Papitu, que han dado digno empleo además a tantos compañeros de profesión, palpita la vida misma, y célebres dramaturgos como Molière i Racine se estarán removiendo de envidia en sus tumbas al comprobar la solvencia con que los actores catalanes dan cuerpo a los textos del gran Papitu. ¡Qué importa que años ha se levantara el templo griego de la plaza de las Glòries para dar cobijo a una tradición teatral cuyos hitos dramáticos són “Els pastorets” i “La ferida lluminosa”! ¡Qué importa que el vulgo prefiera Manelic a Hamlet! La historia ha bendecido a Cataluña dándole este sublime dramaturgo. “He mort el llop!” no será ya más la frase con la que se identifique al teatro vernáculo, sino cualquiera salida de la pluma fecunda de nuestro flamante Premi d’Horror de les Lletres Catalanes. ¿A qué esperan, pues, los drs. Condom y Encendido a ilustrarnos con sus sesudos hallazgos críticos sobre la obra de nuestro bardo inmortal?

    Roger de Llúria

  2. Línia Pons Martí

    Estimat comitè d’Escriu i Ratlla, protesto enèrgicament pel fet que escriguin, em sembla que intencionadament, horror en comptes d’honor. En aquest cas, no hi ha cap mena de dubte que el premi és completament honorífic. El pobre Benet s’ho ha guanyat. I les traduccions que proposa el Dr. Sinosforo no en tenen res, de poètiques. Sóc poca-soltades que van mig en broma mig de veres contra el nostre dramaturg més bo, després de J. M. de Sagarra i Àngel Guimerà, que són els pares de tot. Ah!, i també em sembla molt malament que s’alterin sense cap fonament els noms del jurat. No hi ha dret que es canviïn els noms de la gent. Ja ho van fer amb el Gimferrer i ara ho tornen a fer. Tot això són motius suficients per demanar la dimissió del comitè d’Escriu i Ratlla (com que vostès canvien el nom a la gent, jo els el canvio a vostès!).

    • Anònim

      La senyora Lília Pons demostra tenir la pell molt fina perquè es molesta per coses sense importància. La veritat és que, per una vegada que se m’acut d’escriure en castellà, se’m va escapar el dit i vaig picar, sense voler i amb un staccato insistent, la /r/ en comptes de la preceptiva /n/. Ho sento, i en demano públiques disculpes. Ara, que parli d’en Papitu en termes d'”el pobre Benet”, doncs, què vol que li digui. De pobre, en deu tenir ben poc, i això que diu que el senyor Benet és “el nostre dramaturg més bo” és, entre altres coses, matèria opinable. Sí, els pares de la criatura són Àngel Guimerà, “aquest gran putrefacte pelut”, com el qualificava Dalí, i J. M. de Sagarra, però no la devien criar prou bé, perquè té mal color i sembla més aviat desnerida. Confiem que els drames del senyor Benet li restaurin ben aviat la salut. La senyora Pons es queixa que no hi ha dret que es canviïn els noms del jurat. Què ha de dir! Del que no hi ha dret és que jurats mediocres atorguin premis a escriptorets mediocres. Qui hauria de dimitir és el país, no el comitè de redacció d’Escribe y Tacha (o d’Escriu i Ratlla, si a la senyora Lília Pons li agrada més).

      • Anònim

        M’havia descuidat de firmar el comentari precedent.

        Roger de Llúria

      • Querdido Don Roger de Llúria:

        En Escribe y Tacha sólo tratamos autores de primera línea. Como bien indica más abajo Don Antonio Molas, con nuestras traducciones en preparación Benet i Jornet ganará el Nóbel, su calidad infinita aflorará a la vista de todos y se verá que el jurado del premio de Horror es requetesabio.

        Cordialmente,
        Dr. Abedardo Punzón.

    • Gramático Chinchón

      Querida Doña Línia:

      Bueno, como Don Roger de Llúria ya le ha contestado en gran parte, yo me limitaré a decirle que las erratas se pueden explicar por el mismo nombre del taller literario, el cual, como su nombre indica, invita a “escribir” y a “tachar”, pues se pueden escribir erratas y corregirlas. Si a usted le molestan, táchelas y ya está. A mí no me molestan en absoluto.

      ¡Saludos!
      Gramático Chinchón.

  3. Antonio Molas

    Escribo esto para dar a entender que el doctor Sinosforo Encendido tuvo una genial idea de convocar a traductores varios para los títulos de la obra completa en castellano de Benet y Jornet. Porque, claro, los títulos en castellano son mucho más imaginativos que los catalanes. Por ejemplo: ¿quién puede negar que “Comidita de tarde a la luz de la luna” no es un título mucho más elegante que “Berenàveu a les fosques”, que no tiene ninguna gracia. No tiene sentido apagar la luz para merendar, sobre todo en verano, que los días son largos y no hace falta encender ninguna luz para merendar, y si no hace falta encender algo, tampoco se puede apagar nada. “Resopón sin luz” tendría la ventaja de situar la merienda en un horario de después de la cena, que es cuando la oscuridad es total, si no hay luna. ¿Y que decir de la vulgaridad de “Alopècia” comparado con “Cráneo imberbe”? ¿O de “Dos muchachas en tutú”, que es mucho más romántico y musical que “Dues dones que ballen”, título totalmente sin duende? Creo que si las obras se traducen con la misma imaginación, el jurado del Nóbel, que no sabe catalán, va a premiar al dramaturgo en cuestión. Bravo, Don Sinosforo.

    • Gramático Chinchón

      Yo estoy muy de acuerdo con Don Antonio Molas. Las traducciones que propone Don Sinosforo son verdaderas imágenes poéticas. ¡Qué juego de palabras más maravilloso es “Dentro del a Seo”! Aunque la obra sea un monumento a la originalidad culebronesca, hay que echar en cara a Benet i Jornet que su título original “Dintre la catedral” es poco sugestivo, Lo mismo sucede con el título “l’habitació del nen”, que es muy cotidiano, rutinario y, si me apuran, aburrido. En cambio, la traducción “El habitáculo del cachorro humano” ya nos advirte de que la obra se aproxima casi a la calidad y estructura de un reportaje del National Geographic. ¿Y quién puede negar, a pesar de lo desagradable que puede ser una contienda de hedores, que “Zafarrancho de narices” es una expresión mucho más metaforizada y poderosa que “Baralla entre olors”? Yo también me sumo al bravo para el Dr. Sinosforo, para todo el equipo de traductores y para todo el comité científico de Escribe y Tacha.

  4. Joaquim Comas

    Jo només voldria comenstar la qüestió del nombre d’etarres que hi ha en l’artícul del doctor Sinosfòr. No cal que la senyora Línea Pons s’encandalitzi, perquè fer etarres és molt fàcil, sobretot pels que escrivim sense mirar el ticlat.
    Pel que fa a les narraions tilavesives del gremi d’honor de les lletres catalanes, no cal dir qwe passaran a la histèria del país. Seguisc am un gran intrés el vostre taler litereri.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s