Archivo mensual: noviembre 2011

Una traducción de “Acte” de Gimferrer

PEDRO GIMFERRER

ACTO

Monstruo de oro, trazo oscuro
sobre laca de luz nocturna:
dragón de azufre que embadurna
sábanas blancas en un puro
fulgor secreto de bengalas.
Ahora, violentamente, el grito
de dos cuerpos en cruz: el rito
del goce quemará las salas
del sentido. Torpor de brillos:
la piel – hangares encendidos-,
por la delicia devastada.
Fuego en los campos amarillos:
en cuerpos mucho tiempo unidos
la claridad grabó una espada.

[Trad. Justo Navarro. Original comentado aquí]

  Sigue leyendo

1 comentario

Archivado bajo En castellano, Poemas, Traducciones

Otro poema de Pere Gimferrer (en catalán)

PERE GIMFERRER

ACTE

Un monstre d’or, una mascara
al pom de laca de la nit:
un drac de sofre guixa el llit
amb la bengala que no para
de sebollir l’espurneig; ara,
violentament, el crit
dels dos cossos en creu a l’ara
on el goig cremarà el sentit.
Un estaborniment d’esclats
als pavellons incendiats
de la pell que el plaer arrasa:
als cossos molt temps enllaçats,
com la pira encesa als blats,
la llum hi dibuixa una espasa.

[De El vendaval]

 

Sigue leyendo

Deja un comentario

Archivado bajo En valenciano/catalán, Poemas

Un poema de Joaquim Ruyra

A cargo del Dr. Abedardo Punzón

Un servidor de ustedes quisiera explicar mejor lo que ha causado tanto revuelo entre nuestros queridos lectores. Nosotros no dijimos que los poetas catalanes sean más flojos que los castellanos. Dios me libre de tamaña impostura. Lo único que dije fue que Gimferrer es mejor que sus coetáneos catalanes, los cuales no es que tiren a flojos (algunos de ellos son excelentes), pero hay que reconocer que quedan un poco menos buenos que Gimferrer, el cual brilla por encima de todos, sean ellos catalanes, valencianos, gallegos o castellanos. Brilla, que quede claro, únicamente por su facilidad de palabra, sus manojos de metáforas y su atormentada sintaxis. No brilla más en cuestiones morales. Y para demostrarlo, hoy dedicaré mi comentario a un poeta catalán. Conozco la tradición catalana y la he leído, y el poema que hoy voy a comentar es de Joaquim Ruyra (noten por favor que no escribo “Joaquín”). Pero antes necesito hacer una declaración de principios.

En primer lugar, tengo que decir que entiendo perfectamente el catalán, pero que no me atrevo a escribirlo por temor a no hacerlo como esta lengua se merece. De manera que escribiré mi comentario en castellano.

En segundo lugar, debo dejar bien claro que yo creo más en el fondo que en la forma. Es decir: si un poema me habla por ejemplo de Jesucristo, de la Virgen María o de los Reyes Magos (me acuerdo de ellos porque se acercan las Navidades), yo en principio tengo que admitir que el poema es bueno. ¿Cómo no podría ser bueno un poema sobre el niño Jesús, pongamos por caso? Y que no venga nadie diciéndome que si la forma eso o aquello. La forma es la excusa para las mentes de segunda o tercera fila, en el mejor de los casos. Admito que soy cristiano, pero soy un cristiano abierto y progresista, que acepta y respeta todas las creencias. Un servidor respeta a los agnósticos e incluso, ¡fíjense bien!, a los ateos. Ahora bien, un cristiano, ante un poema sobre el niño Dios, tiene que doblar la rodilla y admitir su calidad, admitir que es más bueno que “Cunnus” y “Mentula”, con sus brutales connotaciones sexuales (¡por no hablar de la denotaciones!). Y es más bueno porque es moralmente mejor.

Dicho esto, tengo que advertir a mis queridos lectores que el poema de Joaquim Ruyra que voy a comentar no habla de Dios, pero es como si lo hiciera. Es un poema sobre el valor innegable de la pureza. O mejor dicho: de la pureza como contención a la lujuria. Y la pureza, ni que fuera porque está tan asociada a la Virgen María, no sólo debemos respetarla, sino amarla y ensalzarla. El poema es el siguiente:

Sigue leyendo

2 comentarios

Archivado bajo En castellano, En valenciano/catalán, Poemas

Tendències

JOAN MARGARIT
*

TENDÈNCIES

Teníem uns dotze anys, i d’aquell noi

recordo sobretot els seus mitjons.

Blancs com la lluna.

Però un dia que els duia amb un forat,

dessota la blancor es veia la ronya.

Com el més brut que dúiem tots a dins.

No pot haver-hi tractes amb ningú

si un no admet humiliacions.

*

LA RONYA A TRAVÉS

DELS FORATS DELS CALCETINS

Comentari crític a càrrec de Ximo Peiris

*

Este poema breu, aparegut en el llibre Misteriosament feliç, de Joan Margarit, premi nacional de poesia, és una mostra de com els deixebles superen el mestre. El mestre en este cas va ser Martí Pol. Però Margarit el supera en tots els sentits. Pel que fa a la forma, és un poema en versos decasil·làbics blancs (com els calcetins del segon vers) menys el tercer que és un tetrasíl·lab. L’últim vers pareix que en tinga huit, però és evident que el poeta pretén ací recalcar l’elevat sentit moral del vers, forçant un hiat entre “si” i “un” (o entre “no” i “admet”; cadascú pot escollir el que més li plaga), i desgranant bé el mot “hu-mi-li-a-ci-ons”.

Els poetes, com ja és sabut, tenen molta memòria selectiva. I en este poema, titulat “Tendéncies”, el poeta recorda els seus dotze anys, i sobretot els calcetins blancs d’un xic, que hem de suposar que era un amic seu. Algú ha dit que tal volta es tracta d’Isidor Cònsul (Déu l’haja perdonat!), que era el destinatari de la dedicatòria del poema.

Hem parlat de memòria selectiva perquè és absolutament inaudit que el poeta recorde d’eixe xic sobretot els calcetins. I és que el poema, sense dir-ho, ens indica que els xiquets anaven amb pantalons curts i els calcetins es veien més. Eren uns calcetins blancs, “Blancs com la lluna”, diu el tercer vers. La lluna, de totes maneres, no és mai del tot blanca. Més aïna grogueja. I segur que els calcetins devien groguejar una miqueta perquè el xiquet, pel que sabrem després, es llavava poc i tenia ronya en els peus.

El més important ve ara: un dia el pobre xiquet anava amb els calcetins foradats. No és que hi anara sempre. El poema és emfàtic en açò. Diu que només va ser un dia (però cal deduir que sempre duia calcetins “blancs com la lluna”, per tant un poc esgrogueïts, i que mai no els portava d’altres colors). I és clar, com que el xic era un brut, se li veia la ronya pel forat dels calcetins. Segurament es va llevar les sabates, veges per què. El poeta no ens ho vol explicar. Només confessa  que esta ronya era com la brutícia que tots duien dins. Es veu que cap dels dos no es llavava mai. És d’esperar que este plural es referisca al poeta i al xic, però no a ningú més, perquè si no, el col·legi on anaven s’haguera fet famós per la pudor.

Com es pot veure clarament, el poema és d’un sublim aclaparador. El tema de la ronya vista pel forat d’un calcetí, tan i tant vulgar, es veu ací transformat pels versos del poeta, el qual  convertix una vulgaritat pudent en una verdadera obra d’art. Inclús l’ambigüitat de la frase “el més brut que duiem tots a dintre” és atractiva i deixa que el lector n’imagine a la seua manera el sentit. Amb altres mots, ajuda els lectors a trobar i a reconéixer la pròpia porqueria.

Hi ha crítics que han interpretat que estos xiquets anaven tots amb la merda enganxada al cul (sort que el forat era als calcetins en lloc de ser als calçotets!) i altres més aïna es decanten per pensar que no, que l’única cosa ronyosa eren els peus. Nosaltres pensem que segurament, si hi havia ronya en els peus, n’hi havia en altres llocs. Però tant li fa: hem d’insistir que el fet que els calcetins foren blancs com la lluna, és a dir: un poc esgrogueïts, fa pensar en aquell passatge de l’Evangeli on Jesucrist anomena els fariseus “sepulcres blanquejats”. El poema té, doncs, una lliçó moral: la gent sempre es tapa les porqueries amb blancor esgrogueïda (potser perquè la mateixa porqueria taca la blancor que la tapa).

Però la veritable fuetada del poema apareix al final quan afirma que, si no admetem humiliacions, no podem tindre tractes amb ningú. El poeta, doncs, ens demana a nosaltres, lectors, que no ens preocupem si tenim forats en els calcetins i ronya en els peus. I no tan sols això, sinó que ho hem d’exhibir perquè ens humilien i, en conseqüència, (oh, joia!) la gent podrà tindre tractes amb nosaltres.

Tot i així hi ha un misteri en este poema, que ha sigut prou comentat com a conseqüéncia de la seua mateixa delicadesa. Els crítics més perspicaços es van preguntar si el poeta només té tracte amb gent bruta i humiliada. “Si este és el cas” ¾digueren¾, “hauria d’anar a veure ràpidament un psiquiatre, no fora que l’etapa anal de la infantesa se li haguera quedat enganxada fins a l’edat adulta.” Nosaltres, però, creiem que açò és una exageració. I el forat del calcetí fa referència al fet que a la vida sempre hi ha algun forat des d’on els altres poden veure la porqueria interior, sobretot si el que porta els calcetins foradats és pobre i no té diners per comprar-se uns calcetins nous.

En fi: tota una reflexió sobre la ronya, com a correlat objectiu, i sobre els forats que la deixen veure. Tota una reflexió sobre les humiliacions de tindre els peus bruts, punt que és el viu reflex de la nostra brutícia moral. Tota una reflexió sobre el camí que hem de seguir si volem tindre tractes amb la gent. Pel que fa al títol, “Tendéncies” il·lustra les conseqüéncies de no llavar-se els peus. Esperem que el poeta algun dia escriga també sobre les tendències dels hòmens que es dutxen cada dia, els quals, a la que tenen els calcetins un poc gastats, se’n compren un altre parell abans no s’hi facen forats. No per res, sinó perquè qui va net, àdhuc es pot descalçar i mostrar els peus a tots els poetes catalans amb la finalitat d’obtenir un poema tan bo com este.

Ximo Peiris

4 comentarios

Archivado bajo En valenciano/catalán, Poemas