Feliu Formosa: “Recordant Gabriel Ferrater”

NOTA DEL EDITOR – Últimamente, Escribe y Tacha ha recibido muchos currículos de gente que quiere llegar a profesor en nuestros prestigiosos centros. Finalmente, previa oposición, admitimos al Prof. Tirant lo Ferro, oriundo de Vic y discípulo de nuestro Joan Condom. Enseguida lo invitamos a preparar un artículo para el boletín electrónico. Escogió un poema del insigne Formosa, en concreto uno de sus poemas más “formosos”: Recordant Gabriel Ferrater (Ferrater, a saber, fue un poeta catalán de Reus). La apabullante y preciosa erudición del Prof. Tirant lo Ferro describe cómo Formosa recoge una fértil tradición poética y cómo, valiéndose de ella, consigue homenajear a alguien. Además, el Prof. demuestra que, mediante la más alta poesía, Formosa consigue catapultar el simple homenaje hacia los horizontes de la metafísica. Por todo ello, admitimos a publicación este precioso estudio sobre este poema tan hermoso y “formoso”.

FELIU FORMOSA

RECORDANT GABRIEL FERRATER

 

Vas dir que no volies

Arribar a aquella edat

En què el cos ja comença

A fer pudor de vell

Ara que vaig en metro

En hora punta penso

Que els cossos fan pudor

A qualsevol edat

A qualsevol edat

Podem doncs plantejar-nos

Un acte irreparable

Contra l’irreparable

COMENTARI CRÍTIC

A càrrec del Prof. Tirant lo Ferro

Formosa va elaborar aquest poema en record i homenatge a Gabriel Ferrater, però va aprofitar el nom i l’ocasió com a pretext per reflexionar sobre la contingència de la vida i sobre els inconvenients que el continent de les ànimes siguin els cossos. Sens dubte, és un poema d’un gran contingut espiritual i filosòfic, d’una banda, i teològic i glandular, de l’altra. En resum una gran lliçó de vida i de fisiologia.

Pel que fa a la forma, es tracta d’un poema constituït per tres estrofes de quatre versos hexasil·làbics cadascuna, cosa que dóna un total de dotze versos (atenció: igual que els Apòstols!). La majoria de comentaristes opina que no hi ha rima. Tanmateix, nosaltres pensem que sí, que n’hi ha, i força: ens atrevim a afirmar que “edat” del segon vers rima amb “edat” dels versos vuitè i novè; que “metro” rima assonantment amb “penso” i que “irreparable” ho fa amb “irreparable”. Els altres versos són de rima lliure. Evidentment, es tracta d’una rima molt elegant i subtil, gens repetitiva, cosa que és ideal per a tractar temes delicats com el d’aquest poema.

Cal destacar que els versos 8 i 9 són completament anafòrics i que els dos darrers també es repeteixen bastant, però en cap cas no són reiteratius. Pel que fa a la forma, que és una forma molt formosa (valgui-se’m la redundància), cal destacar que el poeta ha prescindit completament de qualsevol signe de puntuació, segurament per tal de donar a entendre al lector que al final de la vida no hi ha un punt i final, sinó alguna cosa així com ara uns punts suspensius elíptics que ens catapulten a l’altra vida.

Quant al contingut, la primera estrofa presenta al lector els motius del suïcidi de Gabriel Ferrater, motius que fins a aquest moment no coneixia ningú, cosa que demostra que Formosa ha tingut una revelació procedent de l’altre vida. Res més a dir. Però és a les dues estrofes següents que el poeta aconsegueix transmutar aquest succés tan delicat i escabrós en quelcom de molt més universal i profund. De cop i de volta, ens hem d’imaginar el mateix Formosa anant en metro, no sabem en quina línia. El quid de la qüestió (o sigui: del pensament que Formosa té anant en hora punta en metro) arriba als versos 7 i 8. Formosa pensa, i ho diu així mateix, que els cossos fan pudor a qualsevol edat. Hem de suposar que el verb “pensar” està emprat aquí com una metàfora de “sentir” o “ensumar”, que són verbs normalment associats a l’acció d’experimentar les emanacions, ja siguin oloroses o pudentes. En tot cas, Formosa pensa que els cossos fan pudor perquè en aquell moment, al metro, sent pudor de cossos.

Per tant, ens hem d’imaginar Formosa dins un vagó de metro de línia desconeguda en hora punta; ésa dir: ple de gom a gom, i que tots o la major part dels molts “cossos” que hi ha dins del vagó desprenen una olor molt desagradable. Deduïm pel vers vuitè que aquests “cossos” no tenen tots la mateixa edat. El que el poeta no ens especifica és exactament quina pudor fan i si cada un d’ells fa pudor del mateix. És una llàstima que no ho faci, perquè és absolutament diferent si es tracta de pudor de suor o bé de pudor de peus, a l’estil Roquefort. És molt important saber qui i què és l’element que, segons Formosa, indueix al suïcidi. En aquest sentit, els crítics no es posen d’acord. Els més agosarats diuen que, ateses les conseqüències que Formosa extreu a la darrera estrofa, la pudor ha de ser insuportable i que el tuf forçosament s’ha d’assemblar a una combinació d’ous podrits i de sardines passades; alguns fins i tot conjecturen que Formosa va tenir la mala sort d’entrar en un vagó ple d’indigents que feia mesos que no es dutxaven. Nosaltres hem trobat la solució a aquest dilema tan important.

Sense cap mena de dubte, s’ha de tractar d’una d’aquelles olors que Na Pasioncita Janer i de Corbella diu que traspasan distancias. Però nosaltres pensem que es tracta d’una pudor que emanava dels peus del mateix poeta. És evident que Formosa havia fet cas de les fuetades i dels consells del poema Tendències de Joan Margarit, àmpliament comentat a Escribe y Tacha. En conseqüència, havia decidit de portar ronya als peus i altres llocs, i exhibir-la, a la manera dels indigents, per tal d’augmentar el seu cercle d’amistats (és molt probable que Formosa anés amb metro juntament amb tot un grup de nous amics, Margarit inclòs, que s’havien conegut perquè tot ells compartien el gust per als mitjons foradats i la ronya). Així doncs, no hi ha dubte que l’olor que incita al suïcidi, sempre segons la saviesa de Formosa, és l’olor dels seus propis peus i la dels seus col·legues de peus ronyosos. La pudor podia ser (això sí que ja no ho sabem) de Cabrales, de Roquefort, d’Époisses de Bourgogne o fins i tot de Stilton blau o Gorgonzola. És ben sabut que a França està prohibit per llei portar aquests formatges en transport públic. Si s’ha de fer, s’ha d’agafar el cotxe privat o, a poder ser, un furgó blindat. Però com que la legislació catalana està tan lluny d’un civisme tan refinat, Formosa i els seus col·legues de peus ronyosos van entrar al metro i, al cap d’una estona dins el vagó, amb la poca circulació d’aire que hi devia haver, la cosa es va anar fent insuportable. D’aquí que el poeta (i segurament també els seus companys) es plantegessin molt seriosament el suïcidi. D’altra banda, no podem passar per alt el fet que alguns crítics han afegit que potser Formosa també feia pudor de vell, perquè quan va escriure aquest poema tenia ja 67 anys (es va publicar l’any 2011 dins del poemari Cap claredat no dorm – naturalment, no podem deixar de dir-ho, és molt difícil dormir enmig de la “claredat”, és recomanable abaixar les persianes o córrer les cortines. Hi ha crítics que per obtenir més sentit d’aquest títol tan sense sentit, diuen que “claredat” és l’adjectiu participial del verb “claredar” (inventat per Formosa), que voldria dir passar del fosc al clar. I “cap” seria el substantiu, és a dir: “testa”. D’aquesta manera el títol voldria dir que tota testa que passa del fosc al clar té insomni). Sigui com sigui, si Formosa i els seus amics haguessin agafat un taxi i haguessin abaixat del tot les finestres, una idea tan “irreparable” ni els hauria passat pel cap, tant si aquest ha estat “claredat” com si no.

És a la tercera estrofa, on precisament s’expressen els desitjos d’autoinfligir-se la mort a causa de la pudor, on trobem concentrat tot l’imaginari poètic que Formosa ha destil·lat sobre el tema i, gràcies a això, malgrat que les sensacions olfactives que es descriuen al poema puguin ser desagradables i tan poc formoses, se sublima aquesta experiència incòmode en tota una reflexió ètica i moral sobre les conseqüències de fer pudor o que els altres en facin. El poeta, molt discretament, no empra ni la paraula “suïcidi” ni la paraula “mort”, sinó que les construeix en forma d’elegants metàfores, la primera com a “acte irreparable”, la segona com a “irreparable” a seques (evidentment la “mort” és quelcom irreparable perquè fins a dia d’avui només n’ha tornat, ressuscitat, Crist). Es tracta sens dubte d’unes figures molt poderoses i inèdites, que conviden el lector a reflexionar sobre la naturalesa mundana i terrenal de la vida i de la manca de sentit d’un món on les ànimes estan empresonades pels cossos i les seves respectives emanacions, que a mesura que passen els anys van adquirint, segons es desprèn del poema, una pudor més intensa (però la pudor existeix sempre; el poema és molt clar en aquest sentit). En resum, doncs, podem dir que el poema constitueix una intensa reflexió sobre el sentiment de buidor i sobre l’angoixa que poden crear les olors del cos propi i dels cossos aliens, especialment la pudor de peus en format formatge, que fins i tot ens poden portar a fer algun disbarat.

Alguns crítics han recriminat a Formosa que la seva argumentació sembla desmerèixer una mica la memòria de Gabriel Ferrater i les circumstàncies de la seva mort i s’han preguntat per què Formosa no va cometre cap acte irreparable al metro en hora punta, aquell dia de 2001. Nosaltres pensem que no, que el poema és plenament respectuós i que homenatja molt bé Gabriel Ferrater. De fet, Formosa s’aprofita de la fama del poeta de Reus per fardar amb l’excusa de dur un tema tan escabrós molt més enllà, fins a convertir-lo en un veritable dilema ontològic i metafísic. És una sort que algú converteixi el teu suïcidi en alguna cosa tan noble, reflexiva, elevada i preciosa. Com a conseqüència d’això i del poema de Margarit, podem concloure que el tema de la ronya, de la brutícia i de la conseqüent pudor és un tema molt ben tractat i àmpliament desenvolupat per la poesia catalana contemporània. Seria convenient que algun poeta digués que per tenir tractes amb la gent cal tenir ronya i ensenyar-la, però que no cal portar-ho a extrems insuportables que ens facin plantejar, com Formosa, el suïcidi. Esperem, doncs, que els poetes de les noves generacions reprenguin aquest tema i segueixin estudiant l’alt valor intel·lectual i filosòfic de la ronya, de la pudor i de la “guarreria” en general.

Anuncis

2 comentaris

Filed under En valenciano/catalán, Poemas

2 responses to “Feliu Formosa: “Recordant Gabriel Ferrater”

  1. maria

    “Ara que vaig en metro
    en hora punta penso”

    L’excel·lent poema de Formosa ens deixa un joc elborat amb mà destra en aquests dos versos. Comptat i debatut, el gran poeta ens confessa que PENSA EN HORA PUNTA, encara que ens faci creure que va EN METRO EN HORA PUNTA.
    No ho veu així?

    • Maria, el juego perfecto (en virtud de la ausencia de puntuacion) que usted pone de relieve no pasó desapercibido al Prof. Tirant lo Ferro. Sin embargo, se decidió no ponerlo en el comentario para centrar la atención en lo más esencial: la tercera estrofa con sus poderosas multifiguras de “irreparable”. Pero tiene usted razón y quizá deberíamos haber comentado la multifigura de ir EN METRO EN HORA PUNTA y de PENSAR EN HORA PUNTA. Conste.
      Abedardo Punzón.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s