COMENTARI A “PLANY DE DONZELLA” de Narcís Comadira

PLANY DE DONZELLA

¿On ha anat l’ocellet
que en mon jardí no canta?

¿Tindrà una nova amor,
un nou jardí florit?

¿Enmig de xeringuilles,
son caparró escarlata

no tornarà a aparèixer
per treure mon neguit?

Ai com só sola i trista
en mon jardí florit!

Ai com só sola i trista
en mon jardí marcit!

 

COMENTARI CRÍTIC

A càrrec de Ximo Peiris

Poema interrogatiu i exclamatiu-admiratiu fet amb versos hexasil·làbics perfectes sense alternança de terminacions masculines i femenines, i amb una gran abundància de diminutius, els quals mostren clarament la tendència del poeta envers el minimalisme. L’única rima és amb “-it” està realitzada amb terminacions maculines i ocupa el segon vers de les tres últimes estrofes. Les tres primeres rimen una mica menys. Hi tenim una rima assonant (versos 2 i 6) i prou.

Pel que fa al fons, hi ha una gran quantitat d’insinuacions sexuals.

El primer problema interpretatiu que tenim és el de saber si hem d’entendre aquest ocellet en sentit literal o metafòric. Si és metafòric, com l’hem d’interpretar? Si tenim en compte la rima “amb-it”, ¿no estem davant d’una rima solapada amb “vit”? Si és així, l’ocellet només pot ser un pardal, que, al nivell col·loquial de la nostra llengua, significa també cigala o titola.

Per aquest camí, doncs, veiem com el poema s’il·lumina de sentit: la donzella té un jardí florit, on hi ha una titola. Continuem: si interpretem “ocellet” com a sinècdoque, resulta que podem arribar a la conclusió que es tracta d’un noiet de titola petita, el gland de la qual apareix explícitament amb la metàfora “caparró” (un altre diminutiu, car no tindria sentit un gland petit amb una titola enorme, ni viceversa). El caparró, d’altra banda, està adornat amb l’adjectiu “escarlata”. Això ha originat diverses interpretacions. Primera: es tracta d’una fava molt i molt vermella, cosa que carrega el poema d’un sentit eròtico-dramàtic molt intens: el d’un xicotet favavermell en pilotes al verd jardí d’una donzella. Segona: alguns crítics de l’escola psicoanalítica insinuen que el noiet no havia estat circumcidat, car “caparró escarlata” amaga la realitat d’un prepuci amb fimosi que envermelleix patològicament la fava.

Un cop dit tot això, ens cal entrar dins el problema més fondo: què són les xeringuilles? Quasi tots els comentaristes interpreten, creiem que erròniament, que es tracta de xeringues petites escampades al jardí per indicar que la donzella es droga. Es tracta, al nostre entendre, d’una interpretació totalment desaforada. Les xeringuilles són aquelles flors

blanques, tan oloroses, les quals contrasten amb la vermellor de la fava, ja que el “caparró” està “enmig de xeringuilles” (vegeu versos 5-6). Els que afirmen que es tracta de xeringes petites és que s’han deixat endur per la quantitat de diminutius del poema; però no s’han adonat que el diminutiu de xeringa, en català normatiu és “xeringueta” i no pas “xeringuilla”. Res de barbarismes en un poema tan català, per més que “ocellet”, “caparró”, “xeringuilles”, etc. encaixin en la clara característica de la diminutivitat  del poema.

Naturalment també aquí hi ha hagut crítics descarats que han dit: “Si ocellet és titola, i caparró fava, el poema presenta un lapsus claríssim: on son els ous?” Evidentment no farem cas d’aquestes vulgaritats. Si el poeta no esmenta els testicles, és que aquests no juguen cap paper en el poema, tot i que treure el neguit sense cap tocada d’ous, hem de reconèixer que té un punt d’inversemblança. Una altra interpretació és que sí que hi juguen un paper, però que al poeta li fa vergonya expressar el paper dels ous.

Conclusió: la qüestió és que, com a mínim, sabem que hi ha cinc punts: (1) una donzelleta preguntaire i exclamaire; (2) una titola petita representant el noiet; (3) una fava escarlata i també petita que per força ha de ser part de la titola, (4) un jardí florit i marcit, i finalment (5) les xeringuilles enmig de les quals apareix el “caparró escarlata”. Sobre aquests 5 punts, doncs, ja podem pujar-hi de peus. Però el cas és que aquestes cinc certituds no resolen tots els problemes del poema, el qual té un altra ambigüitat molt més fonda perquè ens pot donar l’explicació del que anomenem “centre de gravetat del poema”, que és el següent: per què l’ocellet va tocar el dos del jardí de les xeringuilles? No se sap ben bé si el jardí és florit (versos 4 i 10) o marcit (vers 12) ¿Podríem afirmar que es pot donar el cas que un jardí sigui ensems florit i marcit a la vegada? És clar que sí! Només faltaria! I aquesta és precisament la raó per la qual l’ocellet va tocar el dos. Les titoles, com les persones, tenen el seu orgull i a cap fava no li fa cap gràcia d’aparèixer entre xeringuilles mustiades. Hi ha autors que diuen que no, que el jardí es va marcir quan l’ocellet, com es diu vulgarment, va cardar el camp o, si es vol, va anar a cardar a un altre jardí. Però per què se’n va anar, doncs? Nosaltres creiem que, si el jardí estava marcit, és perquè la donzelleta no el regava prou. I d’aquí ve la fuga de l’ocellet i el caparró. La lectura contrària no ens convenç perquè la mustior d’un jardí no pot ser la conseqüència de la manca de titola, per petita que fos; al contrari: ni a la titola petita ni a la fava vermella els podia agradar un jardí marcit.

Pel que fa a les fonts del poema, no és fàcil de trobar-ne. Nosaltres creiem que la inversió “sola” i “trista” prové d’aquella famosa cançó de la tuna: “Triste y sola, / sola se queda Fonseca; / triste y llorosa/ queda la universida-a-a-ad”. A l’autor no se li coneix cap passat de “tuno”, ni se sap que hagi tocat mai cap mandolina.

De totes maneres, malgrat aquestes petites i innegables contradiccions del poema, tothom s’ha vist obligat a reconèixer-ne la vàlua. El tema de la buidor existencial en un jardí sense titola és totalment nou, colpidor i original. Apareix, per primera vegada (ja era hora!) no tan sols a la nostra poesia, sinó a la poesia universal. D’aquí ve l’enorme novetat del poema, que és la síntesi perfecta d’un contingut tan brutalment contemporani (doncs: avantguardista) amb la forma noucentista de la composició. Pocs poetes catalans s’han atrevit a copular dos elements tan diversos formant una insòlita unitat de forma i de sentit. Més mèrit encara: el poeta aconsegueix aquesta copulació sense utilitzar cap conjunció copulativa. No es pot negar que això té un cert mèrit. Per això creiem que aquesta lírica composició eròtico-vegetal hauria de figurar a totes les antologies de la poesia catalana i de l’estranger.

Anuncis

2 comentaris

Filed under En valenciano/catalán, Poemas

2 responses to “COMENTARI A “PLANY DE DONZELLA” de Narcís Comadira

  1. Gramático Chinchón

    Hay que admitir que el comentario es un poco sinvergüenza, pero ello no quita razón a sus juicios. Sin duda, como dice el autor del comentario, el poema este de Comadira tendría que aparecer en todas las antologías de poesía.

  2. Rebeu les meves salutacions.
    Blog molt interessant per cultivar l’estudi i la pràctica de la literatura.
    El poema de Comadira és bonic però és clarament imitació dels clàssics. Això no és res dolent només que quan el llegeixo em sona a “déjà vu”. D’altra banda tampoc sabria a quin clàssic es vol assemblar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s