Otro poema de Pere Gimferrer (en catalán)

PERE GIMFERRER

ACTE

Un monstre d’or, una mascara
al pom de laca de la nit:
un drac de sofre guixa el llit
amb la bengala que no para
de sebollir l’espurneig; ara,
violentament, el crit
dels dos cossos en creu a l’ara
on el goig cremarà el sentit.
Un estaborniment d’esclats
als pavellons incendiats
de la pell que el plaer arrasa:
als cossos molt temps enllaçats,
com la pira encesa als blats,
la llum hi dibuixa una espasa.

[De El vendaval]

 

 

COMENTARI CRÍTIC

a càrrec de Joan Condom

Vaya por delante mi agradecimiento a los doctores Don Abedardo Punzón y Don Sinosforo Encendido por su invitación a participar en el Taller literario “Escribe y Tacha”, en el apartado de “Comentarios literarios de obras maestras”. Ambos me encargaron la redacción de un artículo sobre un poema catalán de Pere Gimferrer, encargo que acepté gutoso, pues soy un lector redomado de los poemas de Pere. Incluso me sé muchos de memoria y me los recito en las noches de insomnio. A veces, por el tema, el insomnio se convierte en excitación textual y sexual a la vez, y este fue el caso de “Cunnus” y “Mentula”  y también del poema que voy a comentar, “Acte”. Lo comento en catalán puesto que vivo en Barcelona y trabajo en la sucursal de “Escribe y Tacha” en la bella ciudad de Vic (Osona). Debo avanzar a los lectores que Don Sinosforo ha expresado su voluntad de comentar este mismo poema, pero él lo hará en castellano sobre la traducción castellana del poema, que es mejor que el original catalán, como nuestros lectores ya podrán observar en la comparación. Lo publicaremos en cuanto Don Sinosforo se haya recuperado de un accidente que tuvo en Castellón.


Contràriament al que el títol, “Acte”, ens pugui fer pensar, aquest poema no tracta de teatre ni d’òpera. El poema tracta de l’acte per antonomàsia; és a dir: de l’acte sexual.  I en això el meu comentari té punts de coincidència amb “Cunnus” i “Mentula”, tot i que “Acte” és anterior als esmentats.

Pel que fa a la forma, el poeta ha preferit mantenir l’estructura tradicional del sonet perquè encara no havia inventat el sonet-plus que els meus col·legues han estudiat. Aquest és un sonet-minus perquè està fet amb octosíl·labs, tret del vers sisè que és coix, deliberadament, perquè trenca amb el sisè manament de la llei de Déu, que diu: NO FORNICARÀS.

En els dos primers versos, segons gairebé tots els comentaristes, el poeta ens presenta els participants a l’“acte”. El “monstre d’or” és sense cap mena de dubte el poeta mateix. La metàfora, que quedi clar, no al·ludeix a la bellesa del poeta, sinó que ho fa a la seva alta qualitat com a amant. Alguns autors han replicat que és impossible atribuir una alta qualitat com a amant a un home com Gimferrer i que el poema havia de fer referència a algú altre. Nosaltres pensem que no hi ha cap element que ho permeti confirmar de manera irrefutable, però la gran passió que s’expressa al poema només es pot explicar si s’ha viscut en el propi cos; per tant, ens inclinem a pensar que, efectivament, el poema és autobiogràfic (i àdhuc gràfic, com ja veurem).

Pel que fa a la “mascara” el diccionari ens diu que vol dir “pols negra, especialment de carbó, de què es cobreixen les xemeneies” o bé “tinta negra de certs moluscs” o bé “taca moral”. En quin d’aquests sentits ens quedem? És evident que amb el tercer, car la nit és l’escenari més corrent de les fornicacions. Ara bé: el “pom de laca de la nit” és molt difícil d’entendre. Reflexionem-hi una mica: la taca moral és “al pom de laca de la nit”. La nit té un pom de laca, com les portes. I queda bastant clar que la nit és la porta del pecat. La mascara, sota aquesta interpretació també pot fer referència a les empremtes digitals que deixa el poeta quan va haver de tocar el pom per obrir la porta.

Als versos  següents, el poema ja entra plenament en matèria. Amb altres mots: va per feina. Ara tenim un drac de sofre que guixa el llit. L’obsessió de Gimferrer per guixar i esborrar ja es feia patent a “Cunnus” (Si tu pubis me borra como tiza), que s’ha d’entendre que el pubis d’ella esborra, no pas com si fos un guix; és a dir: ell és “la cosa guixada” i el pubis d’ella fa d’esborrador i l’esborra a ell. Noteu aquí el joc in absentia entre “esborrar” i “esborronar”. Aquí, en canvi, és el drac el que guixa. Aquesta obsessió amb el guix és un ersatz de la seva vida de col·legial, durant la qual cada vegada que el mestre el feia sortir a la pissarra, el poeta tenia una erecció. Però tornem al “monstre de sofre”. És el dimoni? La interpretació més adient és que ell, que està pecant amb la bengala, està posseït pel dimoni. La bengala és evidentment la mentula triangular del poeta. A causa dels efectes pertorbadors del desig, el poeta-dimoni es veu convertit en una criatura que expel·leix foc. La imatge del poeta dimoni és un préstec claríssim de Rosemary’s baby, de Roman Polansky. L’acte d’aquest drac encès pel desig consisteix a guixar el llit amb la seva bengala. Naturalment el poeta ens diu discretament i elegant que el penis del drac penetra repetidament en l’amant. Per si havia quedat algun dubte, el poeta ens ho confirma en l’oració de relatiu següent, on se’ns diu que la bengala no para de sebollir (el seu) espurneig. L’espurneig és el resultat del  sobreescalfament de la bengala, que ja havia provocat la mutació del monstre en drac. Si la bengala, doncs, enterra el seu escalfament repetidament (el poema especifica que no para de fer-ho), no podem sinó entendre que l’enterra dins el cunnus de l’amant. Noteu aquí com se’ns diu implícitament i simbòlica que l’acte es realitza sense preservatiu.

No podem deixar d’esmentar els crítics que critiquen fortament i constant l’ús de la metàfora “bengala” (que, naturalment rima amb “cigala”) per designar l’idem, entre altres coses perquè se’ns obliga a identificar l’esperma amb “foc”, cosa que no ha agradat gens a les feministes més abrandades. Ni als envejosos professionals. Al número 27 de “La Gaceta de Oviedo”, per exemple, un autor amb pseudònim, segurament rosegat per l’enveja de l’èxit de Gimferrer va escriure que al cap de poc de la publicació d’aquest poema es van prohibir les bengales als camps de futbol: “Si las bengalas hacen cosas como enterrar las chispas en el coño de una mujer, hay que prohibirlas porque son cosas que no se pueden tolerar.

A continuació, el poeta ens presenta els primers resultats de l’acció reiterada de la bengala: la irrupció violentíssima d’un crit per part dels dos amants alhora. Es tracta, no cal dir-ho, d’un crit de plaer. El setè vers és remarcable sobretot perquè ens indica l’agosarada posició amb què s’ha aconseguit el crit: els dos cossos en creu. Com que dos cossos en creu poden perfectament recordar un crucifix, el poeta converteix simbòlicament el llit en un altar. I això també ha estat criticat per molts comentaristes: “Follar amb els braços en creu” —diuen— “està molt bé per començar l’acte, però estar tota l’estona en braços en creu és excessiu”. Però aquests crítics no s’han adonat que aquí tornem a tenir una referència a la vida escolar del poeta: si cada vegada que sortia a la pissarra trempava, cada vegada que el castigaven, el posaven de braços en creu.

Al vuitè vers, se’ns especifica que a l’ara “el goig els cremarà els sentits”. L’ara és la pedra sobre la qual s’ofereixen sacrificis. També en això Gimferrer ha estat molt criticat: si follar és un sacrifici, més val que pleguem, no? Però aquests crítics no han vist que el sacrifici és en el vers novè: “l’estaborniment”. No és que hi hagi un estaborniment causat per una hòstia o clatellada, sinó un estaborniment d’esclats als “pavellons incendiats de la pell que el plaer arrasa”. Molts dels nostres amics vigatans suggereixen que els esclats podrien ser la repetició del crit de la segona estrofa. Naturalment és la veu de l’enveja. No queda clar perquè el poeta ho ha volgut deixar a la imaginació de cada lector. Però la novetat aquí la tenim en el fet que l’estaborniment d’esclats es produeixi “als pavellons incendiats”.

Cal negar amb tota rotunditat la possibilitat, defensada per altres crítics envejosos, que els pavellons siguin els pavellons auditius, encesos pels crits. Per molt que la part auditiva jugui un paper important en aquest poema, cal entendre que els pavellons poden fer referència als tendals o al conjunt de teles penjades sobre un llit per adornar-lo. Es tracta d’un detall ornamental del llit que, per contagi de la passió dels amants, també guanya temperatura. L’encavallament del vers desè amb l’onzè al·literant bellament i astuta, no indica, doncs, possessió, sinó origen. Els pavellons guanyen temperatura a partir de la temperatura que desprèn la pell dels amants que es troba en màxima combustió (d’aquí el verb “arrasar”) a causa del plaer que senten. La imatge dels pavellons, per tant, és molt potent i està orientada a subratllar el poder de la bengala. El poeta clou el primer tercet amb dos punts per tal d’alliberar la tensió d’aquesta en l’estrofa final, que, com hem dit, és l’estrofa culminant.

Però primer ve un relaxament de la tensió. Al vers dotzè el poeta deixa constància que el procés cap a la culminació ha tingut una llarga durada, cosa que, vistes les circumstàncies, és una mena de valor afegit, que té algunes concomitàncies amb l’IVA (Intensitat del Valor Afegit). Al vers tretzè té com a objectiu resumir tot el poema fins aquí: la immensa passió amorosa es compara amb una pira encesa als blats, que són uns cereals que, un cop secs, cremen molt fàcilment. Finalment, al darrer vers, es recobra tot la tensió de les estrofes anteriors i el poeta descriu la culminació de l’acte: la gran escalfor de la bengala del monstre-drac-dimoni-poeta acaba per generar llum (sempre la ditxosa llum, que també apareixia a “Cunnus”). I no ens oblidem de dir que el símbol fàl·lic d’ “espasa” explica el “Tajo” del poema “Mentula”. Altra vegada és la llum que dibuixa l’espasa “als cossos molt (de) temps enllaçats”. No s’acaba d’entendre com poden estar enllaçats molt (de) temps i estar alhora amb els braços en creu. Però una lectura atenta ens permet d’imaginar que es van lligar una cinta al voltant de tots dos, amb un llaç, exactament com els paquets de regal de Nadal que exhibeixen un llaç o un llacet (alguns porten també una estrelleta). I aquí sí que hi ha el veritable valor del poema: els dos amants enllaçats com un sol cos amb una cinta com si fossin un regal, tots dos follant amb els braços en creu, regalant-se a si mateixos i regalant-se’ns a nosaltres lectors enfonsats en un indicible i brutal plaer textual. No acaba de ser sexual perquè la imaginació dels follants (reals) lligats amb una cinta de color de rosa o qualsevol altre color, amb els braços en creu, té el perill d’aigualir la líbido del lector més calent de Catalunya. Però ja es tractava d’això. Per al poeta (i companyia), el plaer sexual. Per als lectors, el plaer textual d’aquest meravellosíssim poema.

Com a conclusió, doncs, podem dir que Gimferrer en aquest poema expressa el seu brutal potencial com a amant capaç d’encendre-ho tot, gràcies a la bengala triangular que té. Es tracta d’un tema de llarga tradició, però estem convençuts que és Gimferrer el poeta que l’ha exposat més bellament i commovedora. Si Apol·linaire fos viu, es moriria d’enveja! Però la meravella i la novetat del poema és que l’acte per antonomàsia ha estat expressat d’una vegada per totes amb una estructura metafòrica centrada en la bengala. Una bengala capaç d’incendiar la noia, el llit, els llençols, el tendal, el pom i tota la parafernàlia de les fornicacions nocturnes.

Advertisements

Deixa un comentari

Filed under En valenciano/catalán, Poemas

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s