Tendències

JOAN MARGARIT
*

TENDÈNCIES

Teníem uns dotze anys, i d’aquell noi

recordo sobretot els seus mitjons.

Blancs com la lluna.

Però un dia que els duia amb un forat,

dessota la blancor es veia la ronya.

Com el més brut que dúiem tots a dins.

No pot haver-hi tractes amb ningú

si un no admet humiliacions.

*

LA RONYA A TRAVÉS

DELS FORATS DELS CALCETINS

Comentari crític a càrrec de Ximo Peiris

*

Este poema breu, aparegut en el llibre Misteriosament feliç, de Joan Margarit, premi nacional de poesia, és una mostra de com els deixebles superen el mestre. El mestre en este cas va ser Martí Pol. Però Margarit el supera en tots els sentits. Pel que fa a la forma, és un poema en versos decasil·làbics blancs (com els calcetins del segon vers) menys el tercer que és un tetrasíl·lab. L’últim vers pareix que en tinga huit, però és evident que el poeta pretén ací recalcar l’elevat sentit moral del vers, forçant un hiat entre “si” i “un” (o entre “no” i “admet”; cadascú pot escollir el que més li plaga), i desgranant bé el mot “hu-mi-li-a-ci-ons”.

Els poetes, com ja és sabut, tenen molta memòria selectiva. I en este poema, titulat “Tendéncies”, el poeta recorda els seus dotze anys, i sobretot els calcetins blancs d’un xic, que hem de suposar que era un amic seu. Algú ha dit que tal volta es tracta d’Isidor Cònsul (Déu l’haja perdonat!), que era el destinatari de la dedicatòria del poema.

Hem parlat de memòria selectiva perquè és absolutament inaudit que el poeta recorde d’eixe xic sobretot els calcetins. I és que el poema, sense dir-ho, ens indica que els xiquets anaven amb pantalons curts i els calcetins es veien més. Eren uns calcetins blancs, “Blancs com la lluna”, diu el tercer vers. La lluna, de totes maneres, no és mai del tot blanca. Més aïna grogueja. I segur que els calcetins devien groguejar una miqueta perquè el xiquet, pel que sabrem després, es llavava poc i tenia ronya en els peus.

El més important ve ara: un dia el pobre xiquet anava amb els calcetins foradats. No és que hi anara sempre. El poema és emfàtic en açò. Diu que només va ser un dia (però cal deduir que sempre duia calcetins “blancs com la lluna”, per tant un poc esgrogueïts, i que mai no els portava d’altres colors). I és clar, com que el xic era un brut, se li veia la ronya pel forat dels calcetins. Segurament es va llevar les sabates, veges per què. El poeta no ens ho vol explicar. Només confessa  que esta ronya era com la brutícia que tots duien dins. Es veu que cap dels dos no es llavava mai. És d’esperar que este plural es referisca al poeta i al xic, però no a ningú més, perquè si no, el col·legi on anaven s’haguera fet famós per la pudor.

Com es pot veure clarament, el poema és d’un sublim aclaparador. El tema de la ronya vista pel forat d’un calcetí, tan i tant vulgar, es veu ací transformat pels versos del poeta, el qual  convertix una vulgaritat pudent en una verdadera obra d’art. Inclús l’ambigüitat de la frase “el més brut que duiem tots a dintre” és atractiva i deixa que el lector n’imagine a la seua manera el sentit. Amb altres mots, ajuda els lectors a trobar i a reconéixer la pròpia porqueria.

Hi ha crítics que han interpretat que estos xiquets anaven tots amb la merda enganxada al cul (sort que el forat era als calcetins en lloc de ser als calçotets!) i altres més aïna es decanten per pensar que no, que l’única cosa ronyosa eren els peus. Nosaltres pensem que segurament, si hi havia ronya en els peus, n’hi havia en altres llocs. Però tant li fa: hem d’insistir que el fet que els calcetins foren blancs com la lluna, és a dir: un poc esgrogueïts, fa pensar en aquell passatge de l’Evangeli on Jesucrist anomena els fariseus “sepulcres blanquejats”. El poema té, doncs, una lliçó moral: la gent sempre es tapa les porqueries amb blancor esgrogueïda (potser perquè la mateixa porqueria taca la blancor que la tapa).

Però la veritable fuetada del poema apareix al final quan afirma que, si no admetem humiliacions, no podem tindre tractes amb ningú. El poeta, doncs, ens demana a nosaltres, lectors, que no ens preocupem si tenim forats en els calcetins i ronya en els peus. I no tan sols això, sinó que ho hem d’exhibir perquè ens humilien i, en conseqüència, (oh, joia!) la gent podrà tindre tractes amb nosaltres.

Tot i així hi ha un misteri en este poema, que ha sigut prou comentat com a conseqüéncia de la seua mateixa delicadesa. Els crítics més perspicaços es van preguntar si el poeta només té tracte amb gent bruta i humiliada. “Si este és el cas” ¾digueren¾, “hauria d’anar a veure ràpidament un psiquiatre, no fora que l’etapa anal de la infantesa se li haguera quedat enganxada fins a l’edat adulta.” Nosaltres, però, creiem que açò és una exageració. I el forat del calcetí fa referència al fet que a la vida sempre hi ha algun forat des d’on els altres poden veure la porqueria interior, sobretot si el que porta els calcetins foradats és pobre i no té diners per comprar-se uns calcetins nous.

En fi: tota una reflexió sobre la ronya, com a correlat objectiu, i sobre els forats que la deixen veure. Tota una reflexió sobre les humiliacions de tindre els peus bruts, punt que és el viu reflex de la nostra brutícia moral. Tota una reflexió sobre el camí que hem de seguir si volem tindre tractes amb la gent. Pel que fa al títol, “Tendéncies” il·lustra les conseqüéncies de no llavar-se els peus. Esperem que el poeta algun dia escriga també sobre les tendències dels hòmens que es dutxen cada dia, els quals, a la que tenen els calcetins un poc gastats, se’n compren un altre parell abans no s’hi facen forats. No per res, sinó perquè qui va net, àdhuc es pot descalçar i mostrar els peus a tots els poetes catalans amb la finalitat d’obtenir un poema tan bo com este.

Ximo Peiris

Anuncis

4 comentaris

Filed under En valenciano/catalán, Poemas

4 responses to “Tendències

  1. Después de los comentarios a “Cunnus” i “Mentula” a cargo de Abedardo Punzón y de Sinosforo Encendido respectivamente, tenemos ahora el placer de presentarles el comentario a “Tendències” a cargo de uno de los más aventajados alumnos de nuestro taller literario Escribe y Tacha. Como pueden ver, Ximo Peiris ejerce ya la crítica literaria con envidiable madurez y rigor. Para él, nuestras más sinceras felicitaciones.

  2. José María Casaravilla

    Me cuesta una barbaridad creer que un poeta con tanta fama haya escrito esta porquería. Lo siento pero no me lo creo.

    • José Maria, este poema está publicado en la página 33 del libro “Misteriosament feliç” de Joan Margarit. Está publicado en Barcelona en 2008 por la editorial Proa. Cualquiera lo puede comprobar.

    • Sinosforo Encendido

      Además, como muy bien ha demostrado Ximo Peiris, el poema de Joan Margarit no es para nada una porquería. Es un poeta de muchísima calidad. Incluso es capaz de convertir un tema tan banal, vulgar y bruto como la suciedad de debajo de unos calcetines en una obra poética que invita a la reflexión y sobretodo invita a que cada uno examine la suciedad que tiene en sus adentros. “Conócete a tí mismo”, viene a decirnos el poeta, lo cual es un tópico poético y filosófico muy desarrollado desde antiguo. Por lo tanto, queda demostrado que el poema no es una porquería, sinó todo lo contrario.
      Cordialmente,
      Dr. Sinosforo Encendido.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s